Xaviland

Ja fa temps des que vaig publicar la darrera entrada en aquest espai però no estava pas preocupat. Aquest és un blog personal, no reporta cap benefici material al autor i , per tant, puc decidir en qualsevol moment què, quan, com i per què escric.

Hi ha una combinació de molts factors que m’han portat a passar més d’un any sense publicar cap apunt però crec que la més important és el blog que vaig obrir per a Iceberg en el seu moment i que ha passat a ser 100% de la meva propietat. iXavi és un blog més o menys personal, en el que vaig posar-hi molt d’esforç durant el desenvolupament del projecte de final de carrera i en el que hi han entrades que desperten un gran interès però tracta temes completament tècnics. Estic molt content de l’evolució del blog d’iXavi i, tot i que ara mateix estigui en una parada tècnica, tinc la intenció de seguir endavant amb la feina que hi faig. Els motius que m’han portat a parar iXavi de moment és que el programari que tracto per temes professionals és per a un públic tant reduït que dubto que sigui útil per a ningú que comparteixi aquesta informació en un espai d’aquestes característiques.

Però tot i que l’activitat del meu altre blog sigui molt interessant, avui no estic davant del teclat per a parlar d’això. Avui m’he assegut davant del teclat, de nit, després de veure guanyar el Barça al Sardinero, per a parlar d’unes sensacions que fa setmanes que creixen dins meu i que vull obrir a qui tingui ganes de llegir i entendre.

Com bé podeu interpretar pel títol del post, vull parlar de les magnífiques sensacions que creixen dins meu després d’haver fet alguns passos enrere i comprovar que, de vegades, més val desfer camí per arribar a la cruïlla anterior i agafar un camí més adequat que seguir endavant per un camí que tard o d’hora trobarem tallat. Aquest és el cas del meu darrer any; empés per la inèrcia i les ganes de seguir endavant amb camins molt prometedors però amb un present precari vaig prendre decisions que al final s’han d’avaluar com a ‘no positives’. Aquestes decisions m’han ensenyat moltíssim i estic molt agraït a les persones que em van donar la confiança necessària per a prendre-les però el resultat no va ser l’esperat des del principi.

Durant un temps vaig mirar de canviar el camí, després vaig donar la culpa de la meva situació a la mala sort, als estudis que havia escollit, a les persones que estaven al meu voltant i finalment vaig decidir retrocedir, admetre el meu error i tornar a començar. És una decisió dura i que demana molta seguretat en tu mateix per tal de dur-la a execució, perquè les pors i els fantasmes apareixen sovint quan ens trobem en situacions ón pot ser necessari aquest retrocés. El retrocés, a nivell personal, m’ha demanat apropiar-me de forma egoista d’un espai més gran (a nivell metafòric, és clar) per a mi. Ho reconec, he pensat més en mi que en cap altra persona o cosa, ho necessitava i no penso penedir-me’n.

Les crisis exigeixen canvis i els canvis no sempre són fàcils d’assimilar. Això sí, un cop assimilats, ets capaç de veure les coses des d’una altra perspectiva i el que realment va ser una crisi es converteix en una decisió que has hagut de desfer arribat un moment donat però de la que n’has pogut treure moltes coses positives.

No m’he explicat molt bé i cadascú interpretarà aquest text de forma diferent però tinc una petició per als lectors que arribin fins aquest punt, preneu aquestes línies com quelcom positiu, que estan escrites amb un somriure.

Espero poder donar detalls del meu proper projecte en breu