Benvinguts a Xaviland

No és cap novetat el que ara exposaré aquí perquè ha sortit per diversos mitjans però vull deixar l’apunt per qui encara no ho hagi vist.

Un compositor del grup Sons of Maxwell, David Carroll, va veure en un aeroport com els operaris de terra destroçaven una guitarra d’uns 3.500 €. Després d’una any esperant resposta a les seves queixes ha decidit composar un cançó i penjar-la a YouTube. Aquest és el resultat:

Suposo que United Airlines s’ho pensarà dues vegades la propera vegada que algú estigui reclamant durant un any sencer.

Nota: Podeu veure el vídeo subtitulat al Castellà en aquesta pàgina.

Deu ser perquè estic en època de molta feina que hi ha coses que m’irriten molt, però molt molt.

Mai havia estat tant content de que un programa de TV3 s’acabés (bé, hauria de recordar alguns episodis d’Efecte Mirall per confirmar-ho). Casal Ronya és un programa que des del primer dia m’ha semblat una despesa de diners públics innecessària, diners gastats en un programa que podria ser substituit perfectament per la carta d’ajust i la humanitat no es pedria res.

Doncs la meva alegria per la finalització d’aquest espai televisiu s’ha vist alterada de forma sobtada quan aquesta nit m’ha atacat una nova entrega de Casal Ronya en acabar el TN Nit. Aquesta gent no es conforma en gastar els meus diners fent cantar avis per la tele sino que a sobre els tornen a juntar per fer veure que és un èxit. Realment Casal Ronya és una iniciativa que si es dugués a terme en un casal d’avis de qualsevol poble de Catalunya estaria bé, TV3 faria una crònica per al TN Comarques (o per als de cap de setmana) i tothom pensaria que bé que s’ho han passat…
… PERÃ’ AMB ELS MEUS DINERS NO CABROOONS!!!!

Després d’un temps sense escriure res a causa de la feina que tinc amb el projecte de final de carrera i els estudiants que s’ho han deixat tot pel darrer moment i necessiten classes de TOT el curs, torno amb un post d’aquells necessaris per treure la mala llet que em provoca l’administració pública.

Fa setmanes que detecto que l’estació de bicing més propera que tinc a casa està practicament abandonada per l’empresa del Bicing. Hi ha bicis que es poden arribar a estar una setmana sencera espatllades a l’estació sense que ningú se’n faci càrrec; el millor d’aquesta situació és que aquestes bicis espatalldes de tant en tant tornen a estar disponibles i l’ordinador te les assigna tot i el seu estat. Mirant de no emprenyar-me, abans solucionava aquest problema anant a les estacions més properes que semblaven una mica més ben ateses però farà un mes que això també s’ha tornat inútil.

Aquest matí m’he acostat a una de les estacions que em sortien marcades amb bicis disponibles i quan he arribat allà la primera bici que m’ha assignat estava espatllada. Quan l’he tornat a deixar a l’estació i he tornat a passar la tarjeta per demanar-ne una altra m’ha tornat a assignar la mateixa…

Al final me n’he anat a peu, he arribat abans.

Es nota la millora del servei l’any que s’ha decidit pujar la quota un 25% i el cost dels trajectes més llargs de mitja hora casi un 50%… es nota molt… ara quan passen de donar-me un servei m’emprenyo més. Ningú ha pensat en obligar a tornar els calers quan sigui impossible agafar una bici del Bicing? Potser així s’esforçarien una mica més aquests lladres sense vergonya que són els responsables del Bicing.

Bones a tots i totes!

Com ja haureu pogut observar darrerament no actualitzo gaire sovint aquest espai. A part d’anar molt atrapat de temps amb d’altres cabòries, un dels principals motius és un nou blog obert a càrrec de l’empresa; allà escric sobre temes una mica més tècnics que no pas per aquí.

Si algú hi està interessat el podeu visitar a www.ixavi.com, espero que us agradi, encara que la temàtica sigui radicalment diferent.

Salut!

Quan a mitjans de segon d’ingenieria informàtica el meu amic XP va decidir esborrar una partició per considerar-la no segura - ja em diràs qui era ell per decidir-ho!- vaig decidir abandonar les finestretes (per qui no estigui acostumat al meu llenguatge em refereixo al Window$ o Hasefroch) i optar per sistemes operatius alternatius.

El primer contacte que vaig tenir amb Linux va ser amb la versio 4.10 d’Ubuntu… una experiència altament dolorosa i que em va empènyer a provar una distribució que portava molt més al mercat com era la versió lliure de Suse (en aquell moment encara no havia canviat el nom a OpenSuse). Després de molt temps lluitant amb els controladors de les tarjetes wireless vaig arribar a tenir sistemes molt robustos, tant al sobretaula com al portàtil, amb aquest sistema. Però encara no es podia escoltar mp3, veure vídeos (!!!!) ni navegar per pàgines web que tinguessin continguts en flash (bé, poder es podia, però no veies res).

Al cap d’un temps un company de la universitat em va advertir que Ubuntu havia fet un gran esforç per incloure drivers de tarjetes Wi-Fi, suport per a mp3 i altres xuminadetes sense les quals avui en dia no sabem viure. Així que em vaig decidir a provar-lo de nou (versió 6.06) i els meus mal de caps configurant hardware es van esvaïr. La distribució sota l’empara de Canonical ha fet les coses molt bé des de fa un parell d’anys però una força dintre meu m’ha empés a provar coses noves i ara us explico el perquè:

• Ubuntu és un sistema operatiu collunut però el seu mode d’instal·lació gràfic et permet una configuració mínima… i mínima molt mínima. Segurament Canonical vol enfocar la distribució a un públic més majoritari però a mi m’agradaria poder instal·lar el servidor de MySQL (per posar un exemple) junt amb el sistema.
• Si és una distribució enfocada al públic en general, per què no porta el plugin de flash per als navegadors web? O còdecs per a mp3? Fem un sistema operatiu 100% lliure o el més lliure possible que sigui utilitzable? De vegades no sé quin és el camí que es vol triar…
• I la que em toca més els c***ons és l’existència dels meta-packages ubuntu-******. No puc eliminar el gestor de correu Evolution per que he d’eliminar un meta-paquet que després no em permetrà fer les actualitzacions majors del sistema. Evolution és un gestor de correu genial, crec que el millor que he tingut el plaer d’utilitzar, però NO el vull en el meu sistema; ja no utilitzo clients de correu, ho vull tot penjat a la xarxa i no vull una cosa que no desitjo instal·lada al meu sistema operatiu LLIURE.

Per tot això des de que va sortir tinc instal·lada la nova versiò de Fedora, la 10. Em permet personalitzar fins a un punt molt raonable les instal·lacions que faig, el gestor de paquets YUM no és com el APT de Debian però funciona molt bé, no vaig tenir problemes amb el hardware, puc instal·lar i desinstal·lar paquets tranquil·lament i m’he trobat eines de configuració del sistema i servidors que m’han facilitat molt la vida.

… tot i això fa un parell de dies un amic meu em va comentar que treballa amb les verisones noves del Suse i que n’està molt content… potser el tornem a provar, no?

Frikada al canto! Salut!

L’iPod és un producte genial… sí sí… sonarà molt “fanboy” però aquests trastets són la polla.

Ara mateix tinc un parell d’iPods a la meva disposició: un iPod Mini d’aproximadament tres anys i un iPod Video blanc de 30 Gb que farà un any vaig comprar de segona mà. Des de que vaig comprar el iPod Video el Mini el vaig relegar a anar amb mi al gimnàs i a còrrer, pesa una mica més que els diversos models d’iPod Nano que han sortit però a mi sempre m’ha funcionat fent esport.

Sempre he estat molt satisfet amb el rendiment dels meus “gadgets” musicals però la sorpresa que em porta a escriure aquest post me l’he endut aquesta tarda, mentre feia una estona de “cross training” (no sé el seu nom en Català… perdó). Avui he agafat el meu Mini per fer una estona d’entrenament cardiovascular i he posat en marxa la reproducció aleatòria per totes les cançons de la discografia de Sonata Arctica (gran grup que va fer un concert genial el divendres passat per cert!)… I durant la mitja hora llarga que he passat fent exercici TOTES les cançons eren adequades per a la pràctica del exercici!!! I no només això, quan he decidit fer uns petits estiraments per ser persona demà, la tipologia de les cançons a canviat radicalment. I altra vegada, TOTES les cançons eren les adequades per a fer una activitat més relaxada.

Evidentment tot això té una explicaciò raonable. Casi sempre faig la mateixa estona de treball intens seguida d’un altre període d’estiraments i, de forma espontània, vaig passant les cançons que no em quadren amb el que estic fent. Per tant, si l’iPod aprèn de l’ús que se li dona és fàcil pensar que ha ajustat el tipus de cançó que escull a l’estona que fa que està encés. També podria haver pensat que ha estat casualitat però aleshores no hi hauria post… i no tindria una raó més per seguir-me gastant calés en productes d’Apple… i no podria justificar una futura despesa de 400 euros o més en un iPhone… i jo no seria tant feliç… així que he decidit pensar que són uns aparells magnífics i seguir sent feliç!

Sigueu feliços vosaltres també!