Xaviland

Com un nen que apren a caminar, quan pensi que ja no li fa falta, deixara anar la ma dels seus pares… i caura, pero ja no deixara mai d’intentar caminar tot sol.

Com a una guitarra desada al magatzem d’un col·leccionista, quan ja no tingui mes valor que qualsevol altre instrument, unes mans n’arrencaran les primeres notes en molt de temps… i brollaran melodies desafinades, pero la paciencia i l’amor per la musica l’afinaran i tornara a sonar encara millor que anys enrere.

Com l’ocell que a la gabia mor un xic cada dia, quan el seu propietari decideixi obrir la porta per solidaritat o per avorriment, aixecara el vol cap a un cel perillos pero sense parets.

Com la flor que resisteix el fred de l’hivern, quan arribi la primavera, obrira els seus petals perque nomes te aquesta oportunitat de subsitir un any mes.

Com llevar-se cada dia volent fer del mon un lloc millor tot i sabent les miseries que pateix molta gent que mai podrem ajudar.

Fa anys m’ho van explicar pero no ho vaig entendre i ara ho intento repetir tants cops com oportunitats tinc:

Avui el mon es una mica mes lliure, tot i que algu intenti posar pals a les rodes dels qui han alçat la seva veu per damunt del soroll per ser el que volien ser.

Per qui comparteixi aquests sentiments avui es un gran dia…