Xaviland

Ja fa temps des que vaig publicar la darrera entrada en aquest espai però no estava pas preocupat. Aquest és un blog personal, no reporta cap benefici material al autor i , per tant, puc decidir en qualsevol moment què, quan, com i per què escric.

Hi ha una combinació de molts factors que m’han portat a passar més d’un any sense publicar cap apunt però crec que la més important és el blog que vaig obrir per a Iceberg en el seu moment i que ha passat a ser 100% de la meva propietat. iXavi és un blog més o menys personal, en el que vaig posar-hi molt d’esforç durant el desenvolupament del projecte de final de carrera i en el que hi han entrades que desperten un gran interès però tracta temes completament tècnics. Estic molt content de l’evolució del blog d’iXavi i, tot i que ara mateix estigui en una parada tècnica, tinc la intenció de seguir endavant amb la feina que hi faig. Els motius que m’han portat a parar iXavi de moment és que el programari que tracto per temes professionals és per a un públic tant reduït que dubto que sigui útil per a ningú que comparteixi aquesta informació en un espai d’aquestes característiques.

Però tot i que l’activitat del meu altre blog sigui molt interessant, avui no estic davant del teclat per a parlar d’això. Avui m’he assegut davant del teclat, de nit, després de veure guanyar el Barça al Sardinero, per a parlar d’unes sensacions que fa setmanes que creixen dins meu i que vull obrir a qui tingui ganes de llegir i entendre.

Com bé podeu interpretar pel títol del post, vull parlar de les magnífiques sensacions que creixen dins meu després d’haver fet alguns passos enrere i comprovar que, de vegades, més val desfer camí per arribar a la cruïlla anterior i agafar un camí més adequat que seguir endavant per un camí que tard o d’hora trobarem tallat. Aquest és el cas del meu darrer any; empés per la inèrcia i les ganes de seguir endavant amb camins molt prometedors però amb un present precari vaig prendre decisions que al final s’han d’avaluar com a ‘no positives’. Aquestes decisions m’han ensenyat moltíssim i estic molt agraït a les persones que em van donar la confiança necessària per a prendre-les però el resultat no va ser l’esperat des del principi.

Durant un temps vaig mirar de canviar el camí, després vaig donar la culpa de la meva situació a la mala sort, als estudis que havia escollit, a les persones que estaven al meu voltant i finalment vaig decidir retrocedir, admetre el meu error i tornar a començar. És una decisió dura i que demana molta seguretat en tu mateix per tal de dur-la a execució, perquè les pors i els fantasmes apareixen sovint quan ens trobem en situacions ón pot ser necessari aquest retrocés. El retrocés, a nivell personal, m’ha demanat apropiar-me de forma egoista d’un espai més gran (a nivell metafòric, és clar) per a mi. Ho reconec, he pensat més en mi que en cap altra persona o cosa, ho necessitava i no penso penedir-me’n.

Les crisis exigeixen canvis i els canvis no sempre són fàcils d’assimilar. Això sí, un cop assimilats, ets capaç de veure les coses des d’una altra perspectiva i el que realment va ser una crisi es converteix en una decisió que has hagut de desfer arribat un moment donat però de la que n’has pogut treure moltes coses positives.

No m’he explicat molt bé i cadascú interpretarà aquest text de forma diferent però tinc una petició per als lectors que arribin fins aquest punt, preneu aquestes línies com quelcom positiu, que estan escrites amb un somriure.

Espero poder donar detalls del meu proper projecte en breu

… que m’emprenyen!

Si estas pensant que les petites coses son les que ens alegren el dia a dia i que ens ajuda a tirar endavant malgrat tots els entrebancs que ens anem trobant pel camo, deixa de llegir ara que estas a temps! Perque avui tinc ganes d’anar denunciant les petites coses que em trobo a la meva vida quotidiana i que em treuen de polleguera.

Doncs be, ara que he deixat de conduir diariament per Barcelona en cotxe (ho segueixo fent en moto), declaro que m’emprenya que els autobusos, camions d’escombraries i d’altres vehicles de serveis publics de la ciutat no capiguen dins d’un sol carril de circulacio. M’emprenya que l’ajuntament no pensi en aixo quan planifica els serveis de la ciutat. De fet, sospito que no pensa en aixo ni en moltes altres coses en relacio a mobilitat ciutadana.

Seguint amb la problematica de la circulacio, tambe em treu de polleguera que es tallin carrers sencers per obres quan es podrien obrir alguns carrils quan no s’hi esta treballant. A la majoria d’obres que es duen a terme als carrers dels nostres barris, pobles i ciutats no s’hi treballa mes de vuit hores diaries i tot i aixo es talla el carrer les vint-i-quatre! Hi ha obres en les que obrir algun carril pot suposar un perill molt alt per als usuaris, pero de debo que en son tantes?

Canviant d’ambit, tinc ganes de “rajar” una mica del que es la meva especialitat, informatica. Quan estic treballant, llegint algun article o estudiant no hi ha cosa que em molesti mes que m’aparegui una notificacio que m’informa que el programa necessita instal·lar una actualitzacio. M’irrita. Estic fent coses en les que no m’agrada que m’interrompin!

Normalment aquest es el moment en que començo a criticar Micro$oft pero aquest cop no, son moltes les companyies/fundacions/gent que fa software en general que abusa d’aquesta practica. Sense anar molt lluny podem trobar el navegador web Firefox o el sistema operatiu Ubuntu, dos BONS productes informatics que no paren de mostrar notificacions per tal d’actualitzar-se.

per avui crec que ja n’hi ha prou…

Per cert, la publicacio casi nul·la d’aquestes darreres setmanes ha estat deguda al meu esforç per acabar el millor possible el primer semestre academic (prova superada :p ) i, per qui no ho sapiga, un canvi de feina que m’ha tingut mes nervios i menys inspirat del que es habitual. De moment segueixo la conversa…

Salut a tots i totes!

Blogged with Flock

Tags: polleguera, feina

La confiança en un mateix i l’esperit de superacio poden fer-nos superar qualsevol obstacle. La confiança en un mateix porta persones per les que ningu es jugaria un sopar a fer coses realment extraordinaries. Els telenotocies moltes vegades en van plens… com una persona que ha perdut algun membre pot fer coses que si els tingues tots ni tant saber pensaria a fer-ho, ciclistes que superen cancers i despres guanyen una muntanya de “Tours de França”… es trist que mai surti gent que despres de perdre un membre s’hagi dedicat a estudiar dues o tres carreres universitaries, deu ser que no ven, pero aixo es tematica per un altre post suposo…

L’autoestima funciona diferent. L’autoestima ben entesa ens permet pujar un grao diferent, ens permet no veure’ns condicionats per la visio que els demes tenen de nosaltres, ens permet fer el nostre camo independent del camo que prengui “la majoria”, ens permet construir el nostre propi pensament allunyant-nos de doctrines imposades per qui te por de la llibertat de les persones. L’autoestima ens permet un desenvolupament personal sense haver de cedir als desitjos dels demes o, si mes no, cedint als desitjos dels demes als que nosaltres considerem oportuns cedir. Pero aixo nomes passa quan s’enten be aquesta autoestima.

Quan ens passem de frenada a l’hora de considerar-nos unics podem caure en l’amor propi mal entes, un sentiment que ens situa en un “status” superior a la resta de forma imaginaria i altament perillosa. Quan es cau en aquesta situacio podem començar a mirar el mirall embadalits i pensar que tot el que farem sera perfecte i que la gent del nostre voltant s’haura d’agenollar davant de tanta clarividencia per adorar-nos.

No molt lluny del que explico, hi ha gent que progressivament s’enamora d’ell mateix i comença a separar el peus del terra. Aquestes persones comencen a volar sobre la seva imatge donant voltes i voltes poder contemplar la perfeccio a la que han arribat. Son gent que habitualment tenen un cercle de persones al seu voltant que alimenten aquesta idea i que no fan res per fer-los baixar dels nuvols. es una situacio molt perillosa perque quan mes temps s’esta sobrevolant la imatge d’un mateix mes complicat es aterrar. Sent una mica desagradable, quant mes en “chupem” la polla a nosaltres mateixos, mes riscos tenim d’acabar ennuegant-nos… Grafic oi?

Moltes gracies a tots i totes. El dia del meu aniversari a transcurregut sense cap acte fora del normal pero el recolçament que molts de vosaltres m’heu donat ha estat molt molt important per mi.

Crec que es un d’aquells aniversaris importants, dels que no ho sembla pero porten a refleixonar sobre les coses que has fet, les que vols fer i les que vols pero no podras fer. Avui soc concient de que visc el declivi d’una temporada que vaig començar poc abans del 21 de Juliol de 2006. Aquell dia vaig començar a treballar aTechData concient de que no tornaria a tenir un curs com a “estudiant pur” (pur vol dir una mica vago per cert!). Hi ha dates que venen i van pero la d’incorporacio al mon laboral de forma definitiva no s’oblida fins que no es tanca una porta i aquesta porta esta a punt de tancar-se.

El peroode que he viscut ha passat per moltes fases. La primera treballant poques hores a TechData amb un grup huma molt heterogeni pero del que en vaig aprendre molt. Van ser els meus primers passos aguantant segons quines converses per telefon i segons quines pressions per entregar alguns informes pero en cap moment va resultar una experiencia traumatica.

La segona a Lean Focus, on uns inicis prometedors es van anar enfosquin per l’estadi, encara molt preeliminar, d’un projecte personal molt ambicios. Aquo vaig començar a desenvolupar habilitats tant tecniques com humanes en un grup de treball molt reduït (no era extrany treballar amb 3 o 4 persones a l’oficina nomes). Era una forma de treballar molt mes personal i molt mes propera que les veus que m’insultaven en castella pel telefon del intermediari d’informatica. Ni millor ni pitjor… simplement diferent

La darrera estança d’aquesta fase es Usolab-Clabere. Com a programador vaig arribar ara fa exactament 6 mesos i la meva evolucio dins de l’empresa crec que ha estat molt positiva. L’entorn de treball es completament diferent als dos anteriors i les relacions personals dins de la mateixa empresa tambe ho son. El projecte en el que treballo creix i tots els components de l’empresa de vegades mes, de vegades menys, han de seguir el ritme que es marca.

Tres punts d’un mateix camo que s’extingeix i que s’apaga. Que ha de donar pas a un nou projecte de vida en el que espero que hi puguin ser persones que he anat arrossegant dintre d’aquesta espiral. Per que, al cap i a la fi, el que m’ha donat mes satisfaccions al llarg d’aquest any i mig han estat les persones que m’han acompanyat (i que jo espero que s’hagin sentit acompanyades tambe).

Gracies a tots els que heu estat al meu costat. I per que no es digui que no soc agraït dire tots els que potser mai es pensaran que els hi dec tant, gracies Mieria, Susana, Ricard, Oriol, Bego, Maite, Jacobo, Belen, Joseba, Cisco team, Diego, Andres, Irene, Olga, Carme, Willy, Fernando, Marta, Francis, Hury, Enric, Adriana, Guillem, Ruben, Maria, Sergi, Armando, Edu, Dani i Vero. I espero no deixar-me a ningu del meu cercle laboral!!

I dels que no sou del meu cercle laboral, espero que entengueu que no posar-vos aquo no vol dir que no us tingui en compte, sino que no en tindria prou amb un post per agraïr tot el que feu per mi. Per cada un de vosaltres espero poder escriure algun dia tot el que signifiqueu per mi.

Merci per llegir aquest vomit emotiu del dia del meu aniversari…

Salut!

Blogged with Flock