Benvinguts a Xaviland

L’iPod és un producte genial… sí sí… sonarà molt “fanboy” però aquests trastets són la polla.

Ara mateix tinc un parell d’iPods a la meva disposició: un iPod Mini d’aproximadament tres anys i un iPod Video blanc de 30 Gb que farà un any vaig comprar de segona mà. Des de que vaig comprar el iPod Video el Mini el vaig relegar a anar amb mi al gimnàs i a córrer, pesa una mica més que els diversos models d’iPod Nano que han sortit però a mi sempre m’ha funcionat fent esport.

Sempre he estat molt satisfet amb el rendiment dels meus “gadgets” musicals però la sorpresa que em porta a escriure aquest post me l’he endut aquesta tarda, mentre feia una estona de “cross training” (no sé el seu nom en Català… perdó). Avui he agafat el meu Mini per fer una estona d’entrenament cardiovascular i he posat en marxa la reproducció aleatòria per totes les cançons de la discografia de Sonata Arctica (gran grup que va fer un concert genial el divendres passat per cert!)… I durant la mitja hora llarga que he passat fent exercici TOTES les cançons eren adequades per a la pràctica del exercici!!! I no només això, quan he decidit fer uns petits estiraments per ser persona demà, la tipologia de les cançons a canviat radicalment. I altra vegada, TOTES les cançons eren les adequades per a fer una activitat més relaxada.

Evidentment tot això té una explicació raonable. Casi sempre faig la mateixa estona de treball intens seguida d’un altre període d’estiraments i, de forma espontània, vaig passant les cançons que no em quadren amb el que estic fent. Per tant, si l’iPod aprèn de l’ús que se li dona és fàcil pensar que ha ajustat el tipus de cançó que escull a l’estona que fa que està encès. També podria haver pensat que ha estat casualitat però aleshores no hi hauria post… i no tindria una raó més per seguir-me gastant calés en productes d’Apple… i no podria justificar una futura despesa de 400 euros o més en un iPhone… i jo no seria tant feliç… així que he decidit pensar que són uns aparells magnífics i seguir sent feliç!

Sigueu feliços vosaltres també!

Som-hi és fer treure uns extres al cotxe del president del Parlament de Catalunya que encara costarà més que el que ha costat posar-los.

Som-hi és gastar-se la pasta dels contribuents per no oferir res més que publicitat pel govern actual.

Som-hi és deixar que TMB faci publicitat a la televisió i, en canvi, cada any augmenti els preus dels viatges en transport públic per sobre del IPC.

Per l’autobombo i cap control sobre la despesa del govern… Som-hi!!!

Amb diners públics qualsevol fa publicitat!

Fa pocs dies es van presentar la nova gama de portàtils d’Apple. Els nous dissenys acosten molt, estèticament, els equips destinats a professionals i els ordinadors més domèstics. Personalment m’encanten els nous models però això és només una visió personal:

El cas és que arrel de l’aparició dels nous models s’han aixecat comentaris de tot tipus en la “societat macaire” de la xarxa. Només cal donar-se una volta pels blogs o fòrums de temàtica Mac per veure que qualsevol petita variació provoca queixes de tots tipus. Tot seguit resumeixo algunes de les que m’han fet més gràcia:

• Els nous models són més cars.
  Sí? De debó? Ha sortit un nou model d’alguna cosa i és més car que l’anterior? Mare meva!!! Parin el món que em baixo!!!
  A veure, posem els dos peus a terra, és un fet completament normal i assumit en qualsevol producte informàtic o electrònic de consum. Per què havia de ser diferent!?
• Han eliminat el port FireWire del Macbook.
  Fa un any just que tinc el meu Macbook blanquet i MAI he connectat res a aquest port. De fet, vaig intentar trobar el cable per connectar-hi el iPod i pel preu que sortia vaig decidir que ja seguiria amb el meu USB de tota la vida.
  Estic d’acord que hi hagin càmeres professionals o semi-professionals que utilitzin aquest port però de debò que es tracta d’un dalt a baix? Si tens una càmera d’aquestes no hauries d’anar pensant en la gamma professional?
• El model de 17″ encara no l’han actualitzat.
  Per molt que Apple ens hagi acostumat (malament) a unes renovacions completes de tota la gamma no podem esperar que cada cop que vulgui canviar una cosa hagi de fer-ho tot de cop. Si passa mig any i el model de 17″ segueix igual si que em queixaria però no de sortida…

En resum, crec que hi ha gent que critica perquè en te ganes i prou… A mi m’encanta la nova línia de disseny, i el fet de que s’hagin esgotat les primeres unitats en poc temps no fa més que reforçar la meva opinió.

Per veure que no m’he inventat cap de les queixes que us he comentat, podeu consultar els apartats que parlen de les novetats de la companyia de Cupertino a les següents pàgines:

• Foro Mac
• Mac-Club
• Applesfera
• Tengo un Mac

Salut!

Actualització: La imatge que he posat és del Macbook de 13″. I espero que en poc temps es tracti del MEU Macbook!

No he estat mai un purista de llengua però la veritat és que, dintre dels meus coneixements, sempre he intentat utilitzar-la amb la major correcció possible. Estic segur que dins aquest blog s’hi poden trobar milers d’errades però sempre intento fer-ho el millor possible… encara que no ho sembli, de debó.

“Gràcies” a la llengua l’altre dia em vaig quedar parat al entrar a una gran tenda d’informàtica que hi ha situada a l’Illa Diagonal. En un primer moment vaig veure el següent cartell:

Vaig haver de pensar diverses vegades què c*****s volia dir “Repatacions” fins arribar a la conclusió, pel context, que era “Reparacions”. Però això no va ser el pitjor! El cartell que m’esperava a la sortida era molt millor:

Per davant d’aquest cartell vaig veure passar molts escolars (Pero es que nadie va a pensar en los niños???)… Un gran exemple per aprendre a escriure correctament “programs” i “soport”.

Com el meu objectiu és el de denunciar l’estat del Català en determinats comerços i no arremetre contra una tenda determinada he decidit esborrar el logotip… podeu discutir-me la decisió però és la meva.

Salut!

Durant els meus dies merescuts de descans i relax al apartament de Roda de Barà he tingut la sort de poder dedicar un bon grapat d’hores a un llibre que em va regalar un amic: Kafka a la platja (que, per cert, l’altre dia vaig veure que la traducció al castellà del mateix llibre es diu “Kafka en la orilla”… i em semblar un títol horrorós… que tenia de dolent posar-li “Kafka en la playa”?)

El llibre, com molts altres que he llegit en els últims anys, recorre a la tècnica d’anar entrellaçant històries diferents que acaben convergint en un mateix punt. En aquest aspecte és una mica diferent d’altres novel·les que utilitzen aquesta estructura perqué normalment el nus del llibre fa convergir les històries i el desenllaç es com evolucionen els diferents personatges un cop els seus camins ja s’han creuat. En canvi en Kafka a la platja, el desenllaç és la convergència en si de les diferents històries.

Les històries que es tracten dintre del llibre són situacions molt quotidianes al principi però amb un toc de ficció (o fantasia potser) que les porta a unes aventures molt entretingudes… vaja, que el llibre enganxa molt. Hi ha un moment en que el protagonista, Kafka, fa un viatge una mica especial i durant un bon grapat de pàgines la lectura es torna molt abstracte i molt allunyada del estil que va marcant el llibre fins aquell moment. Un cop acabat aquest viatge el llibre retorna al mateix fil que seguia i no hi ha altres “sortides de to” (per dir-ho d’alguna manera) fins al final.

Tot i que pugui semblar que no, el temps que dura el petit incís que descrivíem al paràgraf anterior em va agradar molt. Em va atraure la situació que s’hi descrivia perquè malgrat fos una “anada d’olla” en tota regla, la forma d’explicar-la era molt propera i els sentiments que anava sentint el personatge principal tots els hem sentint en un moment o altre de la nostra vida.

Kafka s’exigeix a si mateix ser el noi de quinze anys més fort del món per superar les adversitats que la vida li proposa i a part de fer-nos passar una bona estona llegint les seves aventures potser també te alguna cosa per ensenyar-nos.

Ahh… se’m descuidava comentar el títol del post! He posat aquest títol perquè una bona part del llibre me la vaig llegir a la platja em va treure hores d’estar nedant però vaig arribar ben torradet a Barcelona després!

Perdoneu per la qualitat de la foto, l’he fet jo mateix amb unes condicions de llum horribles i amb la càmara del mòbil… Per les condicions que tenia no està tant malament!

En els darrers temps hi han hagut poques pel·lícules que m’hagin cridat l’atenció però des del moment que vaig saber que el dissenyador d’Apple Jonathan Ive anava a col·laborar amb els estudis Pixar per a la caracterització d’un personatge, Wall-e va passar a ser una cita ineludible del meu calendari.

La reticència inicial que em provocava el personatge principal per les seves similituts a Jhonny 5 és va esborrar amb els primers 10 segons d’intervenció de Wall-e. Des d’aquest moment el robot de la neteja em va captivar i res es va semblar a la idea preconcebuda que tenia de la pel·lícula: Una historia d’amor de dues hores entre dos robots que tot el que saben dir són els seus noms.

La veritat és que durant les dues hores que dura l’espectacle els dos protagonistes (i els seus companys de repartiment;) ) no deixen de sorprendre en cap moment i el temps passa volant per al espectador. Només hi ha un aspecte que em va fer dubtar de l’èxit i el reconeixement que es mereix la pel·lícula: Els coneixements necessaris per tal d’aprofitar el 100% dels detalls que la gent de Pixar s’ha encarregat de deixar al voltant del argument principal.

Aquests coneixements venen, en la seva majoria, del món de la ciència-ficció i puc avançar que seria bo tenir viva a la memòria la lectura de 1984 d’Orwell i el mite de la caverna (del qual recomano llegir la versió que en va fer Saramago perque resulta una actualització genial del mite clàssic). Existeixen altres detalls però no són tant importants com aquests dos; per posar un parell d’exemples: encendre un Mac amb el volum encés o simplement donar un cop d’ull a la línia dels productes d’Apple (principalment iPod i iMac) per veure la mà de Jonathan Ive en el disseny de la Eve.

Amb previsions inicials o no la pel·lícula és ben divertida i no crec que deixi a ningú indiferent. Tots dos robots formen una extranya parella que estovaria (sentimentalment s’entén) fins i tot al més ruc. Personalment, vaig sortir amb moltes ganes de comprar-me el dvd per tal de poder-la veure tants cops com pugui… de cansar-me no me’n cansaré.

Darrerament tinc poques coses a dir i encara menys inspiració per comunicar-les, així que per treure’m el “mono” de publicar us escric la lletra d’una cançó que camí de Roda de Barà em va aixecar molt els ànims.

Bé us deixo amb ella, si la voleu escoltar es Amazing de Aerosmith…